Casa de l'Ardiaca
segle XVI
41° 23′ 03″ N, 2° 10′ 32″ E / 41.384042°N,2.175575°E / 41.384042; 2.175575 |
La casa de l'Ardiaca o ca l'Ardiaca, es troba al carrer de Santa Llúcia, 1, de Barcelona, a tocar de la catedral de Santa Eulàlia i està catalogada com a bé cultural d'interès nacional.[1][2] Actualment és la seu de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Descripció
La casa de l'Ardiaca, que des de fa més d'un segle forma un conjunt amb la contigua casa del Degà, és el fruit de diverses intervencions arquitectòniques produïdes des del segle xv. Presenta tres cossos disposats entorn d'un pati, en una atípica estructura en U motivada per la irregularitat del solar, i respon encara a una concepció típicament gòtica. Els trets renaixentistes es redueixen a alguns elements decoratius, en particular el portal d'entrada, fet «a la romana» (1510-c. 1514).[1]
Història
Era l'antiga residència dels ardiaques majors de la seu, que estava assentada des del segle xii sobre dues torres de la muralla romana unides per un pont, fou transformada per l'ardiaca Lluís Desplà i d'Oms en un palauet gòtico-renaixentista (1479-c. 1514).[1] La casa del Degà, annexa a l'anterior, fou modificada el 1420 en ampliar-se el pla de la Seu.[1] La façana que hi dona fou remodelada a partir del 1548 per disposició del degà Jaume Estela. Poc després, el 1559, es va fer una façana nova al carrer de Santa Llúcia, així com el pati i l'escala actuals.[1]
Els dos edificis van ser adquirits el 1870 per l'indià Josep Altimira i Reniu, que n'encarregà la reforma a l'arquitecte Josep Garriga i Garriga. La remodelació comportà la unificació de les dues cases i la construcció del pati porxat actual (prolongant les arcades originals pel costat de la tanca del carrer de Santa Llúcia), amb el seu brollador central, fet a partir de les baranes del pou originari.[1] El 1887, la propietat va ser posada en subhasta per un deute amb Laureà Arango i Portús[3] i adquirida per aquest.[4] A la seva mort el 1891,[5][6] va passar a mans de la seva germana Josepa.[7]
El 1895 s'hi instal·là el Col·legi d'Advocats de Barcelona, i el 1902, Lluís Domènech i Montaner dissenyà la bústia de marbre que hi ha al costat del portal,[1][2] inclosa a l'inventari dels Petits paisatges de Barcelona.[8]
Josepa Arango va morir el 1919,[6] i el seu hereu de confiança Sebastià Puig i Puig vengué la propietat a l'Ajuntament de Barcelona,[9] que n'encarregà la restauració a l'arquitecte Josep Goday per a instal·lar-hi l'Arxiu Històric de la Ciutat. Goday modificà els interiors, aixecà la casa del Degà fins a anivellar-la amb la resta de l'edifici, i estengué la galeria d'arcs rebaixats de la casa de l'Ardiaca a tot el conjunt. També hi incorporà un nou repertori de finestres i d'altres materials del segle xvi, procedents d'edificis enderrocats.[10]
L'agost de 1930, l'Arxiu Històric de la Ciutat, sota la direcció tècnica d'Agustí Duran i Sanpere, va realitzar un seguit de sondatges a la part baixa de la casa de l'Ardiaca, on es va poder comprovar que havia estat edificada damunt la muralla romana, gairebé sense malmetre-la. També es va documentar que durant les obres realitzades als voltants del 1871, la planta baixa fou ampliada respectant la muralla; aquesta va quedar al descobert per la seva part interna fins a la meitat del seu gruix, mentre que a la planta de peu pla només van quedar els blocs exteriors descoberts en la seva cara interior. La intervenció arqueològica va corroborar les mides a l'entorn dels 4 m de gruix, on el massís central de pedres i morter estava dividit en dues seccions verticals, interceptades per un mur de grans pedres regulars, iguals a les del parament extern, amb la cara aplomada cap a l'exterior. Aquesta disposició semblava indicar que el gruix no devia tenir més enllà de 2 m i que més tard fou reforçada per la part exterior, reomplint l'espai entre el mur vell i el nou amb la barreja de pedres i morter. La torre de la plaça Nova era assentada damunt terres d'escassa consistència, a causa, segons sembla, d'antigues i persistents filtracions d'aigua, i a la part superior es va observar la presència d'esquerdes amb tendència a obrir-se. Durant les obres per tal de millorar-ne la fonamentació, es va comprovar que tenia la base a una profunditat d'1,80 m per sota de l'empedrat, i una gran motllura en tot el voltant. En segon lloc, sembla que originàriament era de planta semicircular, mantinguda a la part que dona al carrer del Bisbe i tallada en línia recta a la part contrària. Als fonaments es va extreure un fragment d'inscripció sepulcral del segle ii.[11]
Durant l'any 1957, es va procedir a finalitzar l'enderroc de les darreres cases del carrer de la Corribia, posant al descobert un dels trams exteriors de la muralla romana, que va ser va ser objecte d'una important restauració, dirigida per l'arquitecte Adolf Florensa, convertint.se en façana amb balcons, finestres i una galeria d'arcs de mig punt. La part interior de la muralla, que va ser molt mutilada, es trobava dins de la casa del Degà, que juntament amb la casa de l'Ardiaca formen un únic cos. Aquests edificis es van adossar a la cara interna de la muralla i es van superposar al nivell del pas de ronda. D'aquesta manera, va quedar afectat el gruix del pany, moltes vegades fins a nivell de soterrani, conservant-se de manera íntegra el parament extern de carreus baiximperial.[12] El 1958 es va intervenir a la torre de la plaça Nova. i consistí en el buidatge de la part superior de la secció massissa. Es va arribar fins a un nivell de 3,60 m per sota de la clau de l'arc de l'aqüeducte, posat parcialment al descobert en campanyes anteriors (1954), però interpretat com a tal en aquesta. A l'exterior, es van documentar part dels dos aqüeductes que portaven aigua a la ciutat. El primer, amb una amplada d'1,65 m i bastit amb aparell petit que se situava sota la fornícula amb la imatge de Sant Roc; i el segon, a 45 cm del primer, que presentava una amplada d'1,80 m amb la mateixa factura. Aquest segon pilar, ubicat a l'angle esquerra de la torre, va ser objecte d'una restauració dirigida per Adolf Florensa. D'aquest segon aqüeducte, amb unes mesures de 4,50 m d'alçada, també s'havia conservat un dels arcs format per dovelles no gaire grans, per sota de les quals es localitzaven dotze fileres de carreus de grans dimensions, típic de la muralla. Sobre l'arc hi havia el canal (specus) emmarcat per dos murs d'aparell petit.[13]
Entre els anys 1991 i 1998, la Casa de l'Ardiaca va ser rehabilitada pels arquitectes Roser Amadó i Lluís Domènech.[14]
Galeria d'imatges
- Escala al primer pis
- Bústia modernista
- Detall d'una finestra
- Façana del carrer de Santa Llúcia, amb la palmera del pati sobresortint per dalt
- La font del pati guarnida de flors per Corpus, amb l'ou com balla
- Nous murs de Ca l'Ardiaca entre les torres de la muralla romana
- Arrencada de l'aqüeducte i fornícula de Sant Roc
Vegeu també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Casa de l'Ardiaca». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ 2,0 2,1 «Cases de l'Ardiaca i del Degà». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ Diario de Barcelona (edición mañana), 10-12-1887, p. 14705.
- ↑ Jurisprudencia civil: colección completa de las sentencias dictadas por el Tribunal Supremo, tomo 68, 1891, p. 286-288.
- ↑ La Publicidad, 28-01-1892, p. 1.
- ↑ 6,0 6,1 «11629 Sagrat Cor 2012». Arxiu Històric del Poblenou.
- ↑ Anuario-Riera, 1896, p. 432.
- ↑ «Petits paisatges». Ajuntament de Barcelona.
- ↑ Segundo inventario general de los bienes patrimoniales de la ciudad de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 1930, p. 66.
- ↑ «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
- ↑ «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
- ↑ «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
- ↑ «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
- ↑ Full de mà de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona D.L. B-34.767-2010
Bibliografia
- «La Casa de l'Ardiaca». A: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Guia. Ajuntament de Barcelona, 1995, p. 11-22. ISBN 84-7609-753-0.
- Caballé, Francesc; Gonzàlez, Reinald. La Casa de l'Ardiaca de Barcelona. Dos mil anys d'història. Ajuntament de Barcelona, 2018. ISBN 978-84-9156-111-8.
- Duran i Sanpere, Agustí. La Casa del Arcediano y el Archivo Histórico de la ciudad. Librería de Francisco Puig, 1928.
Enllaços externs
- «Casa de l'Ardiaca». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- «Bústia de la Casa de l'Ardiaca». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- «Casa del Degà». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- «Casa de l’Ardiaca». Barcelona entre muralles. Francesc Font.